10 de desembre 2005

Espanyol d'esquerres

Reprodueixo un altre text que està passejant-se per internet i que ens fa veure que a Espanya també hi ha progressistes, i que no tots els madrilenys fan boicot als productes catalans.

BRINDEMOS CON CAVA


Anoche volvía yo a casa en metro, como a la una y media de la madrugada. Era uno de los últimos trenes y el vagón iba con bastante gente, casi toda en silencio. Poco antes de llegar a mi estación, un señor de pie junto ala puerta comenzó a gritar: "Estas navidades, Sidra El Gaitero: para que se jodan Carod y Zapatero". Lo repitió tres veces, sonriendo, posiblemente algo borracho. Unos jóvenes sentados algunos metros más allá rieron la gracia y uno de ellos incluso aplaudió. El resto del vagón, yo incluido, guardó silencio.



Tal vez a quienes no viváis en Madrid no os resulte una anécdota importante ni significativa de cómo están yendo las cosas. Pero yo, que ahora estoy por aquí, he tenido oportunidad de presenciar situaciones semejantes.El otro día, en un chat de internet, apareció un plasta repitiendo una y otra vez el mismo mensaje: "no compres cava". No le di importancia. Le dije que se callara y se puso borde, pero el asunto no me preocupó. Tampoco me pareció grave en sí mismo el letrero que vi al día siguiente en un bar "castizo" del centro: "No vendemos cava". Pero al final, todos esos detallitos, sumados, fueron asustándome.



La experiencia de anoche en el metro fue la gota que colmó el vaso. Porque la sensación de anoche en el metro me parecía sacada de "Cuéntame", o mejor aún, de una serie de televisión que transcurriera en los primeros meses del 36. Era sórdida. Sentí impotencia.



Aún hoy no me he perdonado no haber respondido "Tomad de postre crema catalana para que se jodan Rajoy, Acebes y Zaplana". O algo similar. No me preocupan las pérdidas de la industria del cava. A lo sumo, me puedo sentir solidario con los efectos que un boicot pueda tener en los puestos de trabajo de dicha industria, donde hay trabajadoras y trabajadores que tienen opiniones de todo tipo sobre el Estatut. Carod y Zapatero sabrán defenderse a ellos mismos, supongo; tampoco me quitan el sueño. Lo que sí me preocupa, y mucho, es la penetración en cada vez más gente de los mensajes sesgados, populistas y demagógicos de la derecha más rancia y más rastrera sin que por nuestra parte, la de quienes estamos en esta otra mitad, no hagamos gran cosa para dar respuestas contundentes. Les estamos dejando el camino libre. Mi única preocupación por la posibilidad de que ese boicot tenga éxito es a lo que se atreverán después. Tras los ladridos de la derecha casposa y ultraconservadora sobre los matrimonios de lesbianas y gays, sobre la reforma educativa, sobre el archivo de Salamanca, sobre el proceso de paz en Euskalherria... ¿a qué se van a atrever?, ¿qué es lo próximo que van a buitrear utilizando las pulsiones más primarias de todo un sector de población que por egoismo, por conservadurismo o por desinformación, van a seguir sus mensajes con cada vez más rabia, más agresividad y más falta de respeto? Os propongo que estas navidades compremos el doble de cava de lo habitual, de lo que teníamos previsto. Si sobra -aunque lo más probable es que os lo bebáis todo, pillines- lo guardáis para el cumpleaños o el aniversario.



Que no se note ni una décima de descenso en la demanda de cava. Más aún: que suba, que estas navidades se venda más que nunca. Y con ese cava, brindemos para que el año 2006 sea cuando la gente progresista volvamos a protagonizar movilizaciones y formas de autoorganización para cortarle el paso a esa piara de cerdos (con perdón de los cerdos). Lo hicimos hace muy poco...¿os acordáis? Conseguimos sacar las tropas de Irak y echamos de la presidencia del gobierno al facha. Eso fue anteayer. No se te olvide.

No te confíes que igual el 2007 será ya tarde. Manos a la obra.



Pásalo.

28 de novembre 2005

L'esCOPEta d'insults!

http://boicope.blogspot.com/

Recomano aquest blog on publiquen quasi diàriament els millors comentaris de Federico Jiménez Losantos.

Vomitar sobre Catalunya és fàcil, llegeix com!

ATENCIÓ: Aquesta pàgina no és recomanada per persones amb problemes cardiovasculars o una exagerada estima al diàleg, la tolerància o Catalunya

25 de novembre 2005

Ficció d'una presumpta ficció

Tenia una bossa plena de monedes de plata. Vaig fingir sentir-me culpable per haver venut el meu mestre, però el pes de les espurnes de riquesa que tenia a la mà era suficient per oblidar aquell desagradable sentiment. Vaig fer veure que parava boig, que no era conscient del que havia fet, i vaig fugir sol. Només amb les meves monedes.

Lluny dels altres, vaig sospesar la plata. Sense haver de donar explicacions a ningú, podia comprar luxes que mai hauria pogut arribar a imaginar. Ell ens podia donar pa infinit, algunes vegades peix. Fins i tot, ens entretenia amb contes que ens embadalien i ens feien ser una mica millors. Però plata... ell no en tenia.

Així que havent renunciat a tota la meva vida passada, vaig marxar muntanya amunt. Deixava enrere la família i tots els coneguts, que ara m’odiarien, així com el mestre, a qui l’esperava un final de ben segur molt fosc. Portava amb mi una bossa plena de monedes i un fort sentiment de contradicció. Estava feliç per la nova vida que m’esperava, però en certa manera ja enyorava la meva dona. Però no em sentia culpable. Haig de reconèixer que en certs moments vaig dubtar sobre si estava bé el fet que hagués abandonat la meva dona i el meu fill, però estava convençut que m’odiarien pel que havia fet.

Al bosc vaig tenir molt temps de reflexionar sobre el que havia fet i vaig concloure que molta gent em deuria envejar en aquell precís moment. Estava sol però era ric, havia estat més llest que la resta. Havia guanyat diners facilitant un fet que hauria succeït igualment. El mestre no podia viure en una societat com aquella. Jo només havia facilitat les coses.

Ja no valia la pena pensar-hi més i vaig passar dies caminant sol. Cada hora que passava més trobava a faltar els petons de la meva estimada. Amb els minuts que passaven lentament començava a pensar que canviaria alguna moneda per la companyia de la meva dona, i fins i tot per la del meu fill. Però era massa tard. Si no m’odiaven per haver venut el mestre, els repugnaria que hagués fugit sense ells.

Cada dia era més feixuc, tot i que em trobava gent que no em coneixia i em venia aliments, la meva ànima tenia set d’abraçades. Vaig dedicar alguna moneda a companyies passatgeres, d’una sola nit. Però sempre em despertava sol, i em calia tornar a veure la meva família. Si em decidia a tornar, qualsevol deixeble, per bondadós que fos, em mataria; si continuava d’aquella manera, moriria de soledat.

Les monedes de plata anaven desapareixent en mans de dones que es venien darrere les oliveres. Tapades de cap a peus, amb un mocador al cap, es passejaven fins que algú les cridava. Algun cop em va venir el cap les vegades en què el mestre defensava aquestes prostitutes, provocant escàndols inusitats. És una cosa que mai vaig arribar a entendre. Aquelles dones indecents, que embrutaven l’honor dels seus pares i homes, no es mereixien sinó la mort. Però m’havia de veure esclau dels seus serveis, i m’havia d’empassar l’orgull acostant-me a aquelles dones d’ànima impura i somriure maliciós.

Em quedaven la meitat de monedes, la meitat d’orgull, i tres o quatre records del mestre. Gràcies a ell havia aconseguit trenta monedes de plata, però les hauria tornat totes només per tornar a estar amb la meva família. Maleït mestre!

Un vespre dels que voltava neguitós per les oliveres vaig trobar la silueta d’una dona molt especial. D’alguna manera em va fer pensar en la meva estimada, a qui ja feia massa dies que no veia. Ja que no podia tornar-hi, estava decidit a gastar fins l’última de les meves monedes per passar alguna nit amb aquella prostituta que per alguna estranya raó em va fer sentir com si pogués tornar enrere en el temps.

M’hi vaig acostar fent soroll amb les monedes de plata, deixant clar el que volia i el que estava disposat a pagar. La noia no va trigar gens a girar-se. Jo tampoc vaig trigar gaire a reaccionar. Era ella. La meva dona. La seva cara, demacrada. Els seus ulls, tristos. Al canell, el collaret del nen...

Vendre el mestre era una cosa però portar la meva família a la misèria mentre jo em gastava la plata en prostitutes n’era una altra. Havia convertit la meva dona en una puta. El meu fill havia mort de gana! No vaig tenir el valor ni de pagar-li per la mirada que em va fer. Vaig fugir corrent, allunyant-me cada cop més dels crits muts que la meva dona feia darrere meu.

Al capdamunt de la muntanya hi havia els arbres més robustos. Un cop hi vaig arribar, vaig deixar caure la bossa amb les monedes de plata i vaig intentar pensar què havia fet malament. No vaig aguantar prou estona per saber-ho.

08 de novembre 2005

El tresor de les escombraries

La saviesa dels contenidors de Sabadell...


24 de juny 2005

A les portes del govern gallec

El nauFraga

Manuel Fraga s'ha quedat a pocs vots de revalidar la seva majoria absoluta. Ha aconseguit malgrat tot, uns excel·lents resultats electorals que arriben al 45% dels vots. Per sort, aquest alt percentatge no és suficient per governar, ja que sembla que socialistes i nacionalistes governaran en coalició.

No és cap novetat, la tendència en les últimes eleccion han anat afavorint els partits més progressistes en detriment dels conservadors. Però a Galícia això sí que és novetat. Des de 1990 un franquista governava la Xunta gallega.

Manuel Fraga Iribarne va ser ministre d'informació i turisme del 1962 al 1969, vice-president del govern d'Arias Navarro i ministre de governació els últims anys del règim. Un cop iniciada la transició va ser apartat del poder per Adolfo Suárez, i va fundar el seu propi partit: Alianza Popular (AP).

Va obtenir resultats molt discrets fins que la Unión de Centro Democrático es va descomposar, donant molts polítics i vots al seu partit, que va convertir-se en el Partido Popular. Sota el lideratge de José María Aznar arribarien al poder central l'any 1996.

Encara que són conegudes les postures de dretes d'aquest partit, i els seus orígens, sovint costa de pair que un ministre de Franco, un dictador, rebi el suport majoritari d'una societat, en teoria, democràtica. Deu ser una senyal de l'estancament de la societat gallega en unes posicions molt i molt conservadores. Si no és així, com ha pogut governar durant 15 anys un home que ha deixat anar aquestes perles de declaracions?

"Si se ponen tontos, se les pega un cañonazo y punto"

"Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció; fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939, y estamos dispuestos a volver a ocuparla tantas veces como sea necesario, y para eso estoy dispuesto a coger de nuevo el fusil. Entonces, ya saben ustedes lo que hay, y aquí tengo el mosquetón para volver a utilizarlo"

"El franquismo hizo un gran servicio a occidente"


1961

"Franco, el héroe hecho padre, que vela día y noche sobre la paz de su pueblo"

1966

"Cuando llegue la hora de los puños, ya veremos quien tiene más"

1977


"Es evidente que el glorioso alzamiento popular del 18 de julio de 1936 fue uno de los más simpáticos movimientos político-sociales de que el mundo tiene memoria. Los observadores imparciales y el historiador objetivo han de reconocer que la mayor y la mejor parte del país fue la que se alzó, el 18 de julio, contra un Gobierno ilegal y corrompido, que preparaba la más siniestra de las revoluciones rojas desde el poder." (Oficina de Información Diplomática. 1949)

18 de juny 2005

Matrimoni entre catòlics?

Recomanat llegir aquest text que circula per correu electrònic. A més de molt interessant, és divertidíssim i es planteja:

Es pot permetre el matrimoni entre catòlics?

Estic completament a favor de permetre el matrimoni entre catòlics. Em sembla una injustícia i un error tractar d'impedir-los-hi. El catolicisme no és una malaltia. Els catòlics, malgrat a molts no els agradin o els semblin estranys, són persones normals i han de posseir els mateixos drets que les altres, com si fossin, per exemple, informàtics o homosexuals.

Sóc conscient que molts comportaments i trets de caràcter de les persones catòliques, com la seva actitud gairebé malaltissa cap al sexe, poden semblar-nos estranys. Sé que, fins i tot, podrien esgrimir-se arguments de salubritat pública, com el seu perillós i deliberat rebuig als preservatius. Sé també que molts dels seus costums, com l'exhibició pública d'imatges de torturats, poden incomodar a alguns. Però això, a més de ser més una imatge mediàtica que una realitat, no és raó per a impedir-los l'exercici del matrimoni.

Alguns podrien argumentar que un matrimoni entre catòlics no és un matrimoni real, perquè per a molts d'ells és un ritual i un precepte religiós davant el seu déu, en lloc d'una unió entre dues persones. També, atès que els fills fora del matrimoni estan greument condemnats per l'església, alguns podrien considerar que permetre que els catòlics es casin incrementarà el nombre de matrimonis pel "què diran" o per la simple recerca de sexe (prohibit per la seva religió fora del matrimoni), incrementant amb això la violència a la llar i les famílies desestructurades. Però cal recordar que això no passa només en les famílies catòliques i que, atès que no podem ficar-nos en el cap dels altres, no podem ni hem de jutjar les seves intencions ni les seves motivacions.

D'altra banda, el dir que això no és matrimoni i que hauria de ser anomenat d'una altra manera, no és més que una forma una miqueta maliciosa de desviar el debat a qüestions semàntiques que no vénen al cas: Encara que sigui entre catòlics, un matrimoni és un matrimoni, i una família és una família.

I aprofitant aquesta al·lusió a la família tractaré un altre tema candent sobre el qual espero que la meva opinió no resulti massa radical: També estic a favor de permetre que els catòlics adoptin fills. Alguns s'escandalitzaran davant una afirmació d'aquest tipus. És probable que algú respongui amb exclamacions del tipus de "Catòlics adoptant fills? Aquests nens podrien fer-se catòlics el dia de demà!". A aquest tipus de crítiques responc: Si bé és cert que els fills de catòlics tenen molta major probabilitat de convertir-se al seu torn en catòlics (al contrari que, per exemple, ocorre en la informàtica o l'homosexualitat), ja he argumentat abans que els catòlics són persones com els altres. Malgrat les opinions d'alguns i als indicis, no hi ha proves evidents que uns pares catòlics estiguin pitjor preparats per a educar a un fill, ni que l'ambient religiosament esbiaixat d'una llar catòlica sigui una influència negativa per al nen. A més, els tribunals d'adopció jutgen cada cas individualment, i és precisament la seva feina (i la fan bé) determinar la idoneïtat dels pares.

En definitiva, i malgrat les opinions d'alguns sectors, crec que cal permetre també als catòlics tant el matrimoni com l'adopció. Exactament igual que als informàtics i als homosexuals.

13 de juny 2005

Els rics perdonen... a canvi de què?

18.000.000.000$

Els ministres de finances dels 7 països més rics del món i Rússia (G-8) han aprovat condonar el deute que els 18 països més pobres del món* tenien amb el Banc Mundial, el Fons Monetari Internacional i el Banc Africà de Desenvolupament. Del deute que aquests països pobres tenen amb cada país ric, no se n'ha parlat. En qualsevol cas, els països beneficiats per la mesura s'estalviaran gairebé 40.000 milions de dòlars (33.000 milions d'euros), que és el que els hauria costat pagar els 18.000 milions de dòlars que devien, més els interessos.

És sense cap mena de dubte, una bona notícia, tot i que no sabem com s'administraran aquests diners que no hauran de pagar (en el cas de que els estats pobres disposin d'aquest capital). De totes maneres, s'ha parlat poc del comunicat del G-8 en què s'explica que els països beneficiats hauran d'aixecar qualsevol restricció a les inversions privades externes o internes. Com sempre, com mai, res és gratuït. Com ha fet sempre el sistema capitalista, canvia diners per política. Ara les multinacionals podran envair més fàcilment el mercat africà i americà.

*(països als que es perdona part del seu deute extern): Benín, Bolívia, Burkina Faso, Etiòpia, Ghana, Guyana, Hondures, Madagascar, Mali, Mauritània, Moçambic, Nicaragua, Níger, Ruanda, Senegal, Tanzània, Uganda y Zambia


Powered by Blogger